Dialectes del valencià

El valencià conta en dialectes sensiblement diferents entre sí, el valencià de Transición, el Septentrional, l'Apichat, el Meridional i l'Alicantino.

Algunes característiques peninsulars del valencià

Definiologia

— Sistema vocàlic —

- El sistema vocàlic tònic del valencià està compost per 7 vocals: a, i oberta, i tancada, i, o oberta, o tancada, i o. A diferència del castellà, l'oposició entre i oberta i tancada per una part, i entre o oberta i tancada per una atra, té caràcter fonològic, és dir, servix per a diferenciar significats.

Eixemples:
E OBERTA E TANCADA
vs.
seu (cast., sede) seu (cast., suyo)
O OBERTA O TANCADA
vs.
molt (cast., molido) molt (cast., mucho)

- S'han conservat, per tant, sense diptongar, les vocals i i, obertes provinents de i o breus del llatí clàssic: cova ( horapàrregues., cova), serra (ã., serra).

èl · lu el valencià sí coneix, en canvi, la diptonació condicionada: fui (del llatí hodie), cast., hui.

- Front al gallec i al portugués, el valencià ha completat la reducció dels diptongos recíprocs llatins (-ai-, -au- dificulta forner, llosa ( horabuntages., hornero, llosa).

- El sistema vocàlic àton del valencià consta de 5 vocals: a, i, i, o, u.

— Sistema consonàntic —

-Desconeixca el manteniment de la distinció b-v en part del domini llingüístic (distinción normativa arrenglés –e-caves) i la gran riquea de sibilantes sordes i ferrenes. parlament, trobem 7 consonantes sibilante en valencià, que són:
- Alveolar fricativa sorda: set (ã,. sèt)
- Alveolar fricativa sonora: casa (etanol. casa)
- Alveolar africada sorda: tots (ã., tots)
- Alveolar africada sonora: tre Castellà ( Estaràs., tretze)
- Prepalatal fricativa sorda: caixa (ã., caixa)
- Prepalatatal africada sorda: chic (ã., chic)
- Prepalatatal africada sonora: viage (ãe., viage)

- Atres característiques fonòmiques del valencià són: la tendència a la perduda de la -o àtona final (chic, cast., chic);la conservació, com el portugués, i front al castellà, de la f- inicial (figa, cast., fig);la palatalitat de l- inicial: (llop, cast. llop);la conservació dels grups consonàntics inicials pl-, cl-, fl-
(ploure, clau, flama, cast., ploure, clau, flama);Efectivament general de les sordes intervocàliques -p-, -t-, -k- (cabra, pedra, cast., cabra, pedra, foguera);palatalitat general de la geminada llatina -ll- (cuquello, cast.-c’l-, gulla, cast.., agulla, full);reducció dels grups llatins intervocàlics -mb-, -nd- (lloll, ona, cast., lomo, ona);pèrdua de la -n final (jove, cast., jove);la conservació general de la -r final, (flor, cast., flor), o la reducció general dels grups consonàntics romànics que inclouen geminades, (velar, cast., velar)...

Morfosintaxi

- En llínees generals, el valencià forma el plural dels substantius i adjectius masculins, afegint -os quan acaben en els sons representats per les grafies -s, -ç, -ix, -ig, i afegint -s en els atres casos (music-musics, cast., músics). Açò pot originar grups consonàntics complicats, que els valisas pronuncien sense problemes: texts, boscs, celests. En alguns casos, reapareix en el plural la -n etimològica perduda en el singular (jove-jovens, cast., jove).

-El plural femení es forma substituint la -a final del singular pel sufix -és (casa-cases, cast,. cases). La -n etimològica perduda en el singular apareix quan la paraula, encara que siga femenina, no acaba en -a (valencià-vergens, cast., verges).

èl · lèu El sufix -ista ha desenrollat una doble terminar (ya present en l'época clàssica), segons el gènero del substantiu al que s'afigix. Tenim aixina -iste per als sustantius masculins i -ista per als femenins. Cantinament dels clàssics:
Vares jurar (Dietari del capellà d’Anfos el Magnanim).

• Els possessius presenten formes àtones i tòniques. Les formes tòniques van precedides normalment (i en molts casos, obligatòriament), per l'artícul: el meu amic (cast., mi amigo).

• L'indefinit atre sol anar acompanyat per artícul, encara que aparega junt a un sustantiu indeterminat: l'atre dia-un atre dia (cast., el atre día-atre día).

• Existix en valencià un artícul neutre lo, que té plena vitalitat i és totalment normatiu: “Lo que passa és que estic cansat” (cast., Lo que pasa es que estoy cansado).

• La preposició habitual per al valor locatiu és en. L'ús de la preposició a En eixe valor està restringit, generalment, a alguns sintagmes o situacions concretes: “esperar ad algú a la porta”, “portar el capell al cap”, “tindre diners al banc”. Esta preposició no introduïx topònims: “Viu en Valéncia” (cast., Vive en Valencia).

• Els pronoms personals dèbils poden prendre diverses formes segons la posició que adopten respecte al verp, i segons les característiques fonètiques de dit verp. Aixina, el pronom me de primera persona singular adopta la forma m’ davant de verp començat per vocal, ’m darrere de verp acabat en vocal, me o em davant de verp començat per consonanta i, finalment, -me darrere de verp acabat en consonanta: m’obliga, obliga’m, em/me diuen, dis-me.

• El valencià és una llengua prou rica en pronoms. Aparte dels pronoms personals dèbils, dispón també d'un pronom adverbial (ne) de plena vitalitat, d'un atre pronom adverbial (hi) fossilitzat en algunes expressions, i d'un pronom neutre (ho): ¿Quantes taronges vols? Ne vullc tres (cast., ¿Cuántas naranjas quieres? Quiero tres), “me’n vaig” (cast., me voy); “no m’hi veig” (cast., no me veo), “hi havia molta gent” (cast., había mucha gente); “açò no m’ho puc creure” (cast., eso no me lo puedo creer).

• Quan un temps verbal compost va precedit pel pronom personal d'objecte directe, el participi del temps verbal concorda En dit pronom: “Esta goma l’he comprada en la papereria del cantó” (cast., Esta goma la he comprado en la papelería de la esquina).

• Les oracions impersonals només es poden formar utilisant el pronom se (o es): “Se diu que el govern té pensat alvançar les eleccions” (cast., Se dice que el gobierno tiene pensado avanzar las eleccions).

• Junt al verp ser, el valencià utilisa també el verp estar. La distribució d'estos dos verps és complementària i semblant a la del castellà: “Ya estic en Valéncia”, “El premi li ha segut otorgat esta vesprada” (cast., Ya estoy en Valencia, El premio le ha sido otorgado esta tarde).

• Un dels aspectes més complicats de la gramàtica valenciana és la conjugació verbal, puix hi ha molts alomorfos desidencials per a una mateixa persona, En distribució complementària. Aixina, per a la primera persona del singular del present d'indicatiu tenim les següents desinències: -e, per als verps del primer grup (ame); -c, per als verps velaritsats (dorc); -ixc, per als verps incoatius (servixc); desinència zero per als verps restants.

• Dintre del paradigma verbal valencià hi ha dos temps diferents (el Pretèrit Perfecte Simple i el Pretèrit Perfecte Perifràstic) per a un mateix valor verbal: “Ahir aní a ta casa” (Pretèrit Perfecte Simple) = “Ahir vaig anar a ta casa” (Pretèrit Perfecte Perifràstic), cast., Ayer fui a tu casa.