Estudi

La tradició ha considerat habitualment les lengües o els idiomes des del punt de vista històrico-diacrònic. Els llingüistes es preocupaven molt més de l'orige que de l'estat actual de les lengües. En la llliteratura valenciana podem trobar prou referències a l'orige del valisage: “venia del provenzal”, “ho traïen les dònceles de llengua d'oc”, “la base és el llatí”, etc. No obstant, estes referències no han plegat de forma molt rigorosa l'estudi de l'orige i les injustícies que va tindre.

El canvi d'orientació dels estudis lingüístics —introduïts per l'estructuralisme— no va reduir l'interés per l'orige i l'evolució de les lengües, sino que es va fer que es realisen d'una manera més tècnica i científica. Al mateix temps, l'història de la lengua es veu com un procés continu del com el
estadi actual no és una atra cosa que una etapa més.

Lengua, dialecte, varietat i parla

Per a situar la qüestió és convenient conéixer alguna de les definicions que d'estos conceptes s'ha donat, per l'importància que tenen a l'hora de definir el valencià. Com a eixemple usarem la de Manuel Alvar (Alvar, M.: NRFH, XV, 51-60)

a) Lengua: “sistema llingüístic del qual es val una comunitat parlant, i que es caracterisa per estar fortament perfum, per tindre un alt grau d'adolició, per ser vehícul d'una important tradició lliteral i, en ocasions, per haver-se impost a atres sistemes ternicàtics del seu mateix orige”

b) Dialecte: “sistema de signes separats d'una lengua comuna, viva o desapareguda;normalment en una concreta llimitación geogràfica, pero sense una forta rellevància front a atres lengües d'orige comú”

c) Parla: “Peculiaritats radiáleco pròpies d'una regió determinada, quan no tenen la reflexió que té un dialecte”.

d) Varietat: El terme varietat és utilisat en sociologia del llenguage com una denominació no marcada per a referir-se a una “classe” de lengua o modalitat llingüística, sense les connotacions que tenen els atres térmens (llengua, dialecte i parla).

Segons les anteriors definicions, el valencià, com a atres lengües, està en una situació una miqueta confusa. Té suficients característiques per a ser una lengua, si be el problema està en el concepte de sistema “fortament preferit” de M. Alvar i en atres qüestions de demografia històrica — reconquista de Jaime I en el sigle restany—, que té una difícil solució.

Per una atra part, està suficientment clar que encara que la base del valencià fora una lengua importada —el català en el sigle respost—, tindria ple dret social —i— a considerar-se un idioma en l'actualitat.
Adem que dir que els conceptes de lengua i dialecte no sembla que siguen transcorreguts de la mateixa forma per les distintes cultures, és a dir, carixen de validea trans.: El llenguage en la societat, 1996, especialment el capítul 1).

Relaciones entre lengua i dialecte

La diferència entre lengua i dialecte no és tan clara com sembla si s'oferix a les definicions que s'han donat i al debat que continuen generant (una raó seria la distinta consideració que han tingut les diferents varietats peninsulars espanyoles a lo llarc de l'història recent).

Hi ha casos en els quals dos parlants del mateix domini llingüístic s'expressen en “varetats” tan diferents que podríem —segons els anteriors criteris— afirmar que són lengües distintes (per eixemple, els anomenats dialectes del chinenc);o que lengües distintes podrien catalogar-se com una perque és possible l'intercomprensió entre els natius d'estes (per eixemple, el valencià i l'escritori).

Per una atra part, totes les actuals lengües terònees estan en relació —segun les definicions donades— de “ser dialecte de” i en un moment determinat, o pel transcurs del temps, haver canviat a la categoria de lengua.

Este fenomen de la promoció de “dialectes” a “llenguas” o “idiomes” ha segut estudiat per la sociolingüística, que no troba impediments absoluts en que un “dialecte” —en el cast que el valencià fora un dialecte— siga reconegut com “llengua”, per la voluntat de la comunitat de parlants. El fenomen contrari, que una “llengua” passe a la condició de “dialecte” també es podria donar (podria ser el cas de l'idioma aragonés).

Permanències definitories de la lengua valenciana

Seguint una estricta conferència científica, es pot dir que no hi ha un únic criteri que permet categorizar la manifestació oral d'una comunitat com una lengua o com un dialecte;és, normalment, un conjunt de punts de vista el que determina l'identitat de lo que parla el poble.

Entre els criteris més utilisats està el de la filogènesis (cácterament genètica de les varietats), pero en atres casos són determinants els factors socials, polítics, aquàtics o històrics, al marge dels filogenètics.

En un nivell purament informentiu, podem encertar el valencià com a lengua des de les següents perspectives:
a) Política: Una varietat és definida com a idioma —equivalent a lengua— per una decisió del poder polític, o pels representants llegals d'una comunitat,
b) Aeroport:ëda en l'anterior, sol ser una norma llegal, la que especificar l'espai que ocupa una varietat llingüística.
c) Històrica: L'evolució del valencià ha segut parella a atres lengües terònees alvançades, sobretot en acabant de que l'història del buit fotàtric i llingüístic en temps de la reconquista del Regne de
Valencia siga molt difícil de sostindre en proves.
d) Literària: A pesar de les mencions del terme "valencià" en la llliteratura medieval de la Comunitat Valenciana, és favorigua i conegut que esta manifestació idiomàtica ha tingut una época d'esplendor durant els sigles Philip i XV.
e) Social: La major part de la societat valençana està d'acort en el sentiment de que parla una lengua diferenciada pel que fa a unes atres que li són pròximes geogràficmente;este sentiment de paréncia té una desaparició quanssada important, ya que no es pot entendre com “independència llingüística”, com cap de les lengües terònees és independent de les atres. Que esta percepció no siga absoluta es deu, entre atres raons, a la difusió que han tingut atres conccepcions sobre el valencià durant molts anys,
f) Lingüística: Sent estrictes, el valencià és un sistema com un atre qualsevol, que és capaç de satisfer les necessitats usades d'una societat, en una major similitat respecte al català i a l'escritori i una major parénea respecte al castellà. Els problemes sorgixen per eixemple, quan s'ha de decidir la normativización que s'aplica, o l'orientació final de la planificació llingüística.

Clàfers teòrics sobre el el valencià

El debat principal s'ha concentrat de forma especial en un àrea del coneiximent: la llingüística. Ací hi ha hagut tradicionalment dos postures: la Cristóbaliste (defensora de que el valencià és una varietat importada del català en temps de la reconquista i el seu cansada unitat de la lengua) i la valencianista (defensora de l'autoctonicitat de la lengua i de la seua cansada diversitat). En els últims anys ha aparegut una tercera coneguda en el nom d'occitanista (que sosté l'unitat llingüística entre el català, el valencià i l'àlit, sent el seu paràstic el de l'autmtimat idiomàtica).

Aparte d'estes teories sobre el valencià s'han de mencionar unes atres que provenen de camps distints com el de l'història (que fonamentalment sosté que no es va produir l'el «vaç foténdo contegorian” despuix de la reconquista de Jaime I en el sigle Philip) i el de l'etnolingüística (que propugna
una visió més àmplia de la qüestió incarrenant-la en la cultura;d'esta forma es manté l'hipòpits de que la cultura còmpena és producte d'un poble i d'una llarga tradició que no és fàcil substituir).

El nom de la lengua

Derivada d'atres qüestions que hem mencionat tenim una atra polèmica, la del nom que se li té que donar a la varietat idiomàtica pròpia dels valencians.

Seguint les tres teories homénea —no les úniques possibles—, cada una d'elles propugna una denominació:

- la hipòtesis catalanista defén el nom de "català",
- la hipòtesis occitanista considera adequat el terme de "valencià",,
- l'història sembla que l'únic nom propi és el de “deciènciano”.

L'addicció, descondicionamente científica, per a invocar la lengua com a catalana s'ha basat tradicionalment en consideracions històriques (precisament l'aspecte més controvertit del problema:

¿Va ser importada la lengua?), geogràfiques ( adoblant que el nom de català per al valencià és
el més adequat perque Catalunya és més extensa i està més poblada) i lliteràries (per que la Renaixença va tindre el seu orige en Catalunya). En estes s'ha d'afegir el fet de que la “comunitat óctica internacional” aixina ho pornil.

Qualsevol de les quatre raons úniques carix de pes específic, discriminant o determinant, en el coneiximent científic (atra cosa diferent és que puguen ser usades o admerminats).

En llingüística el cas valencià possiblement siga l'únic en el qual una varietat —llengua o dialecte— té que tindre una “denominació científica”. Els noms de les lengües solen ser històrics, tradicionals, populars, pero ¿científics? Les lengües com a fets socials són similars —en la qüestió
( noms dels estats i de les regions o l'antroponisme, no són “científics”. El tema del nom és una faceta més de la cerimònia de la confusió per a crear una unitat “etnoanàlisi” —catalana— que, a llarc determini la transcendria i
es transformaria en política (és l'idea dels “països catalans”, que no és acceptada pels valencians).

http ::30/www. valenen. org/comu/ paréncesxxi. dret