Estudi sociollingüístic del valencià

La tradició ha considerat habitualment les llengües o els idiomes des del punt de vista històric-diacrònic . Els llingüistes es preocupaven molt més de l'orige que de l'estat actual de les llengües . En la lliteratura valenciana podem trobar prou referències a l'orige del valencià: “venia del provençal”, “ho duyen les donzelles de Lleida”, “la base és el llatí”, etc . No obstant, estes referències no han plantejat de forma molt rigorosa l'estudi de l'orige i les influències que va tindre .

El canvi d'orientació dels estudis llingüístics —introduïts per l'estructuralisme— no va reduir l'interés per l'orige i l'evolució de les llengües, sino que va fer que estos es realisaren d'una manera més tècnica i científica . Al mateix temps, l'història de la llengua es veu com un procés continu del com el
estadi actual no és una atra cosa que una etapa més .

Llengua, dialecte, varietat i parla

Per a situar la qüestió és convenient conéixer alguna de les definicions que d'estos conceptes s'ha donat, per l'importància que tenen a l'hora de definir el valencià . Com a eixemple usarem la de Manuel *Alvar (*Alvar, M.: *NRFH, XV, 51-60):

a) Llengua: “sistema llingüístic del com es val una comunitat parlant, i que es caracterisa per estar fortament diferenciat, per tindre un alt grau de nivellació, per ser vehícul d'una important tradició lliterària i, en ocasions, per haver-se impost a atres sistemes llingüístics del seu mateix orige”

b) Dialecte: “sistema de signes separats d'una llengua comuna, viva o desapareguda ; normalment en una concreta llimitació geogràfica, pero sense una forta diferenciació front a atres llengües d'orige comú”

c) Parla: “Peculiaritats expressives pròpies d'una regió determinada, quan no tenen la coherència que té un dialecte” .

d) Varietat: El terme varietat és utilisat en sociologia del llenguage com una denominació no *valorativa per a referir-se a una “classe” de llengua o modalitat llingüística, sense les connotacions que tenen els atres térmens (llengua, dialecte i parla) .

Segons les anteriors definicions, el valencià, com atres llengües, està en una situació una miqueta confusa . Té suficients característiques per a ser una llengua, si ben el problema està en el concepte de sistema “fortament diferenciat” de M . *Alvar i en atres qüestions de demografia històrica — *reconquista de Jaime I en el sigle XIII—, que té una difícil solució .

Per una atra part, està suficientment clar que encara que la base del valencià fora una llengua importada —el català en el sigle XIII—, tindria ple dret social —i sociollingüístic— a considerar-se un idioma en l'actualitat .
Ademés, tenim que dir que els conceptes de llengua i dialecte no sembla que siguen percebuts de la mateixa forma per les distintes cultures, és dir, carixen de validea *transcultural (*Romaine, S.: El llenguage en la societat, 1996, especialment el capítul 1) .

Relacions entre llengua i dialecte

La diferència entre llengua i dialecte no és tan clara com sembla si s'atén a les definicions que s'han donat i al debat que continuen generant (una raó seria la distinta consideració que han tingut les diferents varietats llingüístiques espanyoles a lo llarc de l'història recent) .

Hi ha casos en els quals dos parlants del mateix domini llingüístic s'expressen en “varietats” tan diferents que podríem —segons els anteriors criteris— afirmar que són llengües distintes (per eixemple, els denominats dialectes del chinenc) ; o que llengües distintes podrien catalogar-se com una perque és possible la *intercomprensión entre els natius d'estes (per eixemple, el valencià i l'occità) .

Per una atra part, totes les actuals llengües romàniques estan en relació —segons les definicions donades— de “ser dialecte de” i en un moment determinat, o pel transcurs del temps, haver canviat a la categoria de llengua .

Este fenomen de la promoció de “dialectes” a “llengües” o “idiomes” ha segut estudiat per la sociollingüística, que no troba impediments absoluts que un “dialecte” —suponent que el valencià fora un dialecte— siga *reclasificado com a “llengua”, per la voluntat de la comunitat de parlants . El fenomen contrari, que una “llengua” passe a la condició de “dialecte” també es podria donar (podria ser el cas de l'idioma aragonés) .

Perspectives *definidoras de la llengua valenciana

Seguint una estricta metodologia científica, es pot dir que no hi ha un únic criteri que permeta *categorizar la manifestació oral d'una comunitat com una llengua o com un dialecte ; és, normalment, un conjunt de punts de vista el que determina l'identitat de lo que parla el poble .

Entre els criteris més utilisats està el de la *filogénesis (classificació genètica de les varietats), pero en atres casos són determinants els factors socials, polítics, lliteraris o històrics, al marge dels @filogenético .

En un nivell purament *enumeratiu, podem caracterisar el valencià com a llengua des de les següents perspectives:
a) Política: Una varietat és definida com a idioma —equivalent a llengua— per una decisió del poder polític, o pels representants llegals d'una comunitat,
b) Geogràfica: Relacionada en l'anterior, sol ser una norma llegal, la que especifica l'espai que ocupa una varietat llingüística .
c) Històrica: L'evolució del valencià ha segut parella a atres llengües romàniques ibèriques, sobretot en acabant de que l'hipòtesis del buit demogràfic i llingüístic en temps de la *reconquista del Regne de
Valéncia siga molt difícil de sostindre en proves .
d) Lliterària: A pesar de les #controvèrsia del terme “valencià” en la lliteratura medieval de la Comunitat Valenciana, és notori i conegut que esta manifestació idiomàtica ha tingut una época d'esplendor durant els sigles XIV i XV .
i) Social: La major part de la societat valenciana està d'acort en el sentiment de que parla una llengua diferenciada respecte a unes atres que li són pròximes geogràficament ; este sentiment de diferenciació té una restricció conceptual important, ya que no es pot entendre com a “independència llingüística”, com cap de les llengües romàniques és independent de les atres . Que esta percepció no siga absoluta es deu, entre atres raons, a la difusió que han tingut atres concepcions sobre el valencià durant molts anys,
f) Llingüística: Sent estrictes, el valencià és un sistema com un atre qualsevol, que és capaç de satisfer les necessitats comunicatives d'una societat, en una major similitut respecte al català i a l'occità i una major diferenciació respecte al castellà . Els problemes sorgixen per eixemple, quan s'ha de decidir la normativisació que s'aplica, o l'orientació final de la planificació llingüística .

Diferències teòriques sobre el orige del valencià

El debat principal s'ha concentrat de forma especial en un àrea del coneiximent: la llingüística . Ací hi ha hagut tradicionalment dos postures: la catalanista (defensora de que el valencià és una varietat importada del català en temps de la *reconquista i la seua *correlativa unitat de la llengua) i la valencianista (defensora de la *autoctonicidad de la llengua i de la seua *correlativa diversitat) . En els últims anys ha aparegut una tercera coneguda en el nom de *occitanista (que sosté l'unitat llingüística entre el català, el valencià i l'occità, sent el seu *correlatiu el de l'autonomia idiomàtica) .

Aparte d'estes teories sobre el valencià s'han de mencionar unes atres que procedixen de camps distints com el de l'història (que fonamentalment sosté que no es va produir el denominat “buit demogràfic” despuix de la *reconquista de Jaime I en el sigle XIII) i el de la *etnolingüística (que propugna
una visió més àmplia de la qüestió *incardinándola en la cultura ; d'esta forma es manté l'hipòtesis de que la cultura valenciana és producte d'un poble i d'una llarga tradició que no és fàcil substituir) .

El nom de la llengua

Derivada d'atres qüestions que hem mencionat tenim una atra polèmica, la del nom que se li té que donar a la varietat idiomàtica pròpia dels valencians .

Seguint les tres teories llingüístiques —no les úniques possibles—, cada una d'elles propugna una denominació:

- l'hipòtesis catalanista defén el nom de “català”,
- l'hipòtesis *occitanista considera adequat el terme de “valencià”,
- l'hipòtesis valencianista estima que l'únic nom propi és el de “valencià” .

L'argumentació, *pretendidamente científica, per a denominar la llengua com a catalana s'ha basat tradicionalment en consideracions històriques (precisament l'aspecte més controvertit del problema:

¿va ser importada la llengua?), geogràfiques (aduint que el nom de català per al valencià és
el més adequat perque Catalunya és més extensa i està més poblada) i lliteràries (per que la *Renaixença va tindre el seu orige en Catalunya) . En estes s'ha d'afegir el fet de que la “comunitat acadèmica internacional” aixina ho denomina .

Qualsevol de les quatre raons aportades carix de pes específic, *discriminante o determinant, en el coneiximent científic (una atra cosa diferent és que puguen ser utilisades o admeses) .

En llingüística el cas valencià possiblement siga l'únic en el qual una varietat —llengua o dialecte— té que tindre una “denominació científica” . Els noms de les llengües solen ser històrics, tradicionals, populars, pero ¿científics ? Les llengües com a fets socials són similars —en la qüestió
*denominativa— a atres elements com els accidents ortogràfics, els noms dels estats i de les regions o la *antroponimia, no són “científics” . El tema del nom és una faceta més de la cerimònia de la confusió per a crear una unitat “*etnocultural” —catalana— que, a llarc determini la *transcendería i
es transformaria en política (és l'idea dels “països catalans”, que no és acceptada pels valencians) .

Enllaços externs

@http://www.valencian.org/comu/valenciasxxi.pdf