Sigle d'Or Valencià

start content El Sigle d'Or de les Lletres Valencianes, comprén pràcticament tot el sigle XV va ser l'época de màxim esplendor de la llengua valenciana escrita. Durant este sigle, autors tan reconeguts com Jordi de Sant Jordi, Ausias March, Joanot Martorell, Joan Roiç de Corella, Jaume Roig o Sor Isabel de Villena.

El florecimiento lliterari del sigle XV supon la plena madurea del poble valencià, la llengua del qual no troba en aquell moment parangón algun entre aquelles que florixen en els territoris mediterràneus vinculats a la corona d'Aragó i este esplendor, que coincidix en els moments de màxim predomini polític, va a quedar gravat com a impronta en les ments dels ilustrats del sigle XVIII i dels romàntics de la centuria següent.

Dos teories radicalment diverses intenten explicar l'orige de la nostra llengua i aporten en el seu defensa proves “decisives” per a demostrar la seua autoctonía o implantació respectivament. No obstant entenem, com hem apuntat més dalt, que tanta importància, si no més, que el seu presunt inici, té l'anàlisis de la seua llenta configuració fins a aplegar al seu esplendor ya en el nom clar, contundent i diàfan de llengua valenciana.

L'obra d'Ausias March, Jordi de Sant Jordi, Roiç de Corella, Sor Isabel de Villena o Jaume Roig acaba de conformar una llengua que, en avant, va a mantindre una personalitat diferenciada de la seua veïna catalana, clarament constatada en prou documents escrits en els que apareixen suficientment separades abdós denominacions. lo sucesivo i casi fins als nostres dies abdós #codificació llingüístiques seran, a nivell popular –que és l'únic criteri existent en aquells moments- dos llengües diferenciades, sense interferències i pròpies de les seues respectives comunitats per mes que se senten unides per estrets vínculs gramaticals i caminen parelles en la seua marginació i degradació.
L'arribada de l'imprenta, que atén prioritariamente a aspectes de difusió comercial, la codificació que Nebrija va donar al castellà, l'expansió d'esta llengua per les Índies, a mes de l'arribada a la realea d'Aragó dels Trastamara i l'absència d'un relleu generacional parell, duen a una súbita decadència de la nostra llengua, que es refugia en l'àmbit rural, familiar i sempre popular, donant-se entre els sigles XVI i XIX un periodo obscur en el que a penes es donen testimonis lliteraris en valencià i abunden les llamentacions per la marginació a que s'ha aplegat i no només pel profunt canvi polític a que ha donat lloc la derrota d'Almansa sino, també, per l'indiferència i menyspree dels propis valencians ya des de la centuria del cinccents.

S'aplega a témer, inclús, per la seua desaparició; pero mai va estar “morta” sino que a lo llarc dels sigles es va mantindre plenament vixca en certs àmbits per a-lliteraris i en la casi totalitat de les comunitats rurals a lo llarc del Regne, encara que en una progressiva degradació i aument del nivell de mestiçage en el poderós i oficial castellà que inciten ya no només a les llamentacions contemplatives antecedents sino al plantejament de fòrmules que remedien tan llamentable situació: simple conservació en Carles Ros, ensenyança en Manuel Sanelo, retornar als clàssics de Marc Antoni d'Orellana i Just Pastor...

Autors clàssics valencians

Ausias March

Ausias March Ripoll va nàixer a finals de 1397 en Gandia. Els seus pares Pere March i Leonor Ripoll (filla del senyor de Massalaves) casats en juny de 1395, ostentaven el càrrec de Procurador General de les possessions del Duc de Gandia.

Se sap que la seua infància la va passar en la Ciutat Ducal, a on va deprendre Llatí i Retòrica, fins que en 1413 als 16 anys d'edat, va heretar els señoríos de Beniarjo i Pardines. Va participar en la conquista de Còrsega i Cerdenya, destacant per la seua habilitat en l'us de les armes i valentia en el camp de batalla, per #lo que és armat cavaller en 1418 per Alfonso el Magnánimo i en 1424 nomenat “halconero major” (El “falco” o “falconet” era una espècie d'artilleria de campanya de gran poder destructiu contra les files enemigues). Se li concedix la jurisdicció criminal i civil sobre Beniarjo, Padrines i Bernisa, concedint-li el “mer” i “mixt” imperi i atres privilegis.

La seua nova residència passarà de Valéncia a Gandia i Beniarjo, a on vares agarrar en 1435 a les Corts formant part del braç militar com a Senyor de Beniarjo. El 3 de març de 1459 mor. Els seus restants mortals reposen en la nostra Catedral en la Ciutat de Valéncia.

Va ser el poeta valencià més famós de tota la baixa Edat Mija, i en el pas del temps s'ha postulat com el millor poeta valencià de tots els temps. El seu nom figura en primera llínea en l'història de la poesia dels pobles neolatinos. Considerat “Petrarca valencià” i “Príncip dels poetes”.

Va escriure infinitat de poesies, pero la seua obra més insigne va ser “Cantics d’amor, morals, spirituals i de mort”. En 1539 va ser traduït al castellà, i en 1555 es torna a fer una atra edició castellana en Valladolit. L'edició de més prestigi en llengua valenciana va ser la de 1579 de Jorge Montemayor. Els manuscrits del nostre poeta estan en poder de la “Biblioteca Nacional”

Jaume Roig

Va nàixer en la Ciutat de Valéncia a principis del sigle XV, fill de Jaume Roig el Vell, mege i doctor en lleis i de Francesca Perez. Va ser conegut com un gran mege i poeta palatino, pero ha passat a l'Història com l'autor d'una obra satírica i àmpliament comentada.

Va completar els seus estudis en Paris i Lleida, obtenint els títuls de Mege i Mestre en Arts. Va ser cridat per l'Arquebisbe Dalmacio de Mur, qui ho va introduir en la cort de Juan II.

Va estar casat en Donya Isabel Pellicer i del seu matrimoni varen nàixer els fills Gaspar, Jeronim, Jaume Honorato (que va ser vicari general de Valéncia), Vares batre, Joan, Leonor i Violant (que es varen fer monges).

Dels anys 1450 a 1462 va ser administrador de l'hospital de Dò Clapers. En 1455 va començar el llibre de “Fabrica de l’obra de Sant Nicolau Sant Pere Martir", per #lo que en l'Iglésia de Sant Nicolás es conserva un manuscrit firmat pel baix l'epígraf: “Llibre de l’obra de la glòria arcada de l’iglésia de Sant Nicolau”

Jaume Roig era benefactor del monasteri de la Trinitat i de Sant Nicolás i en 1456 va ser elegit regidor de la ciutat per la parròquia de Sant Nicolás de la que era membre, ya que va viure i va morir en el carrer Cordellats, cantó en Capsers, darrere de l'escola de la Companyia.

Els seus germans es dien: Pere, que va ser eclesiàstic, Joana i Maria i a ell se li coneixia com Jaume Roig el jove, per a no confondre-ho en el seu pare.

Tant es va distinguir en la seua professió de mege que tots ho cridaven “Mestre” i com a mege de camara va entrar al servici de la reina Maria de Castella, dòna d'Alfonso el Magnánimo en 1458.

Quan enviudó i fugint de la pesta va ser a Callosa d’En Sarria, a casa del seu nebot Baltasar Bou, a on va escriure la seua millor obra: “L’Espill” (1459-1460), que va ser publicada baix el títul de: “Llibre dels dons o Llibre de Consells”. Escrit en vers és considerat el precursor de la picaresca, i alguns crítics ho han catalogat com a obra satírica.

Va ser un llibre d'àmplia difusió, en successives edicions: 1531-1532-1561-1562-1563-1573. Més modernamente s'han fet atres edicions fins a aplegar a l'actualitat.

Jaume Roig també és autor de “Noves rimades” i en 1474 va participar en un certamen lliterari que va donar lloc, junt en atres treballs d'atres autors, a la consecució del llibre “Els trobes en lahors de la Verge Maria” .

La caiguda des d'una mula va empijorar el seu estat de salut i el dissabte 4 d'abril de 1478 moria en la seua casa de Valéncia.

Joan Martorell Mompalau

Un acte en la vida és suficient per a destacar a una persona en les seues virtuts i defectes, pels sigles dels sigles. I si el motiu és la creació d'un llibre, segons Cervantes “el millor del món” i que Menéndez Pelayo conceptúa com “un dels millors llibres de cavalleria”, el cavaller i senyor Joan Martorell Mompalau lluïx en l'història com a estrela d'extraordinària magnitut.

Va nàixer en Gandia en l'any 1414 a on vivien els seus yayos, el cavaller Guillem Martorell, de la Tesoreria Real, i la seua dòna donya Beatriu. Els seus pares, Francesc Martorell, (Jurat de Valéncia, que va estar al servici del rei Martín l'Humà), i Damiata Mompalau, varen tindre un montó de fills: Joanot, el segon, Damiata Isabel (primera esposa d’Ausias March, morta en 1439, senyora del castell i la Vall de Xalon), Galceran (ciutadà de Valéncia), Joan Jofre i Jaume (que varen ser donceles) i Aldonça.

Mosen Joan Martorell, Joanot, senyor de Murla I Benibrafim, era un cavaller animoso i combatiu, altanero, gran amador i pendenciero.

En 1437 va desafiar a mort al seu primer Joan de Mompalau, acusant-ho d'haver ofés de paraula i de fet a la seua germana Damiata. La trobada no va aplegar a produir-se, pero les baralles es varen prolongar fins a 1445. El cas va quedar resolt en la mediació de la reina. Va tindre atres enfrontaments en Jaume Ripoll, Felip Boil, Pere Mercader Gonçal d'Hijar, per diferents “litigis”.

Martorell va obtindre el càrrec de procurador de Denia i Xàbia, va viajar molt per tota Europa, es diu que va visitar l'Orient, i segons els escrits històrics en 1438 va estar en Anglaterra, en 1443 en Portugal i els anys 1442 i 1454 en Nàpols.

Pel seu caràcter, Joanot formariía partix en més d'una acció de guerra, pero únicament consta que el seu pare i els seus germans Galceran i Jofre participaren en l'expedició d'Alfonso el Magnánimo en Còrsega i Cerdenya, junt a Andreu Febrer i Ausias March.

Martorell va escriure moltes cartes i un relat de novela caballeresca i tractat teòric sobre la cavalleria baix el títul “Guillem de Varoic”, pero l'obra que ho va immortalisar va ser “Tirant lo Blanch”, catalogada com la primera gran novela moderna, per la seua riquea de procediments i realisme. És una obra original, sorprenent, d'excelent narrativa i exuberante imaginació, pròpia d'un gran escritor que ha llegit i viajat molt.

La novela està basada en gents d'heroïcitat i llegenda. Està protagonisada per Tirant lo Blanch, personage novelesco fill de Blanca, descendent del Duc de Bretanya i senyor de la Tirania, prop d'Anglaterra. L'història es desenrolla per Europa, pel Mediterràneu i per Constantinopla.
Com la majoria dels escritors de la seua época, Martorell resalta que la seua obra havia segut escrita en “vulgar” llengua valenciana, la normal i usada en terres valencianes. (Lo de vulgar fa referència al Llatí, llengua culta, en contraposició a la “romanç”, “llengua vernàcula” o “vulgar” llengua del poble, la llengua valenciana).

Joanot Martorell no va vore la seua obra terminada, va morir fadrí en l'any 1462. Per a que fora impresa la va terminar el valencià Martín Joan de Galva, a petició de Donya Isabel de Llopis, pero ni este ni l'editor varen poder vore-ho, puix varen morir els dos.

Per fi, en l'imprenta de Nicolás Spindeler, el 20 de novembre de 1490 es varen fer 700 eixemplars, dels que ara només queden tres: en l'universitat de Valéncia, en el museu de Londres i en Nova York. Va ser traduïda al castellà, al francés i a l'italià i s'han repetit edicions en 1497, 1873, 1905, 1920, 1924, 1929, 1947, 1954, 1969, 1980 i atres més que s'estan fent en els nostres dies. Ha segut considerada com una joya de la novelística medieval i alguns episodis han aprofitat de font lliterària a Ariosto, Bandello i Shakespeare.

Sor Isabel de Villena

Va nàixer en la Ciutat de Valéncia en 1430 sent filla natural del Marqués d'Aragó, Don Enrique de Villena, escritor i descendent de Jaume II i net del Duc de Gandia, de la casa Real d'Aragó per llínea paterna, i de la Real de Castella per la materna.

Leonor Manuel de Villena, emparentada en la casa de Cardona, en els ducs de Medinaceli i Segorbe i el marqués de Guadalete, es va quedar òrfena als quatre anys i va viure en els seus familiars, pero als quinze anys, sent dama de la seua prima la reina Maria, dòna d'Alfonso d'Aragó, va ingressar en el convent de les Trinitarias de Valéncia baix el nom de Sor Isabel de Villena. Va obtindre el càrrec d' als trenta anys en 1460, càrrec que va ostentar fins a la seua mort, i en el que es va dedicar a l'oració, l'ensenyança, al misticisme, a les lletres i als bons consells.

Va escriure “Vita Christi” (de la Reverente de la Trinitat) –tal i com constava en ser publicat en Valéncia en 1497. Obra escrita en “Llengua vernàcula valenciana”, destinada a l'edificació de les monges, d'exposició senzilla, inclús ingènua, que va vore la llum per petició de la reina Isabel la Catòlica, coneixedora de la fama de la i entesa en la nostra dolça parla, li'l va encarregar a Sor Aldonça de Monsoriu, la successora en el càrrec de la de Sor Isabel, qui ho va fer imprimir.

El “Vita Christi” és un relat de la vida de Jesucristo en romanç, que té la peculiaritat d'acceptar molts temes, episodis i fets no continguts en els evangelios canònics. La seua prosa és castiça i espontànea transmetent emoció en gran pomposidad i erudición, demostrant una vasta cultura religiosa, humanística i de la vida, tan humil com palatina.

Una atra obra de Sor Isabel de Villena és el lliure d'exhortaciones.

Havent complit els xixanta anys, un divendres 2 de juliol de 1490 deixava d'existir entre els vius segons va certificar el mege de les Trinitarias, el mestre Jaume Roig. Pero la seua obra el “Vita Christi” la va fer immortal en els anals de l'història del nostre poble.

Joan Roïç de Corella

Naixcut provablement en Gandia va ser fill primogènit del matrimoni Ausias Roïç de Corella i Aldonça Corella. Poeta inspiradísimo i prosista d'estil elegant, culmina una de les époques més lluentes de l'història de la lliteratura valenciana.

Sabem que el seu yayo patern també es dia com ell, Joan Roïç de Corella, i estava casat en Joana de Natera, filla de Joan i neta d'Andreu Natera.

Entorn a l'any de naiximent del nostre famós escritor s'han donat distintes dates. Segons els documents de primera mà que hem contrastat, be es pot assegurar que va nàixer cap al 1438.

Les famílies Roiç de Corella i March varen estar molt ben relacionades entre elles, tant que les dos varen firmar, una i una atra, diferents documents públics i notarials, tals com a #testament i contractos de matrimoni. És suficient si diem que el pare del nostre Joan Roïç de Corella va ser testic del contracte matrimonial d'Ausias March i Joana Escorna el dia 23 de febrer de 1443, i el yayo, Joan Roïç de Corella, va ser albacea ejecutor del testament de Joan March, fill de Pere March, poeta, primer de Beniarjo.

És més, si nos atenim al testament de Pere March a on es diu que Joan Roïç de Corella, yayo del nostre escritor, era primer germà seu, resulta que Ausias Roïç de Corella i Ausias March eren parents molt propencs.

Va tindre dos germans Luís i Manuel, i una germana, Dalfina. De l'infància i de la joventut de Joan Roïç de Corella tenim molt poques notícies.

Abans dels 33 anys d'edat ya era Mestre en Sagrada Teologia, títul del que blasona i envanece.

El títul de “Reverent” apareix contínuament en els documents de l'época atribuït a persones rellevants, no eclesiàstiques, i també als Sants.

En els archius de Valéncia abunden els documents en els que d'alguna manera intervé el mestre Joan Roïç de Corella.

El 30 d'agost de 1478 otorga el seu testament davant d'Antoni Barreda, en el qual deixa els seus bens a la seua germana Dalfina, casada en Luís de Figuerola, la qual, als quatre dies de la mort del seu germà, el 10 d'octubre de 1497, fa donació lliure de tota l'herència a Isabel Martínez de la Vora davant del notari Jaume Albert.

D'esta dòna nos consta que Joan Roïç de Corella va tindre dos fills, Joan i Estefania, Isabel va pagar a Dalfina unes cantitats que li devia el seu germà Joan.

Joan Roïç de Corella moria el dia 6 d'octubre de 1497.

Bonifaci Ferrer

Bonifaci Ferrer Miquel, fill de Guillem Ferrer i Constança Miquel, va nàixer en Valéncia en el carrer de la Mar, en l'any 1355, Encara que algun historiador afirma que va nàixer abans de 1350.

Va ser batejat en la Pila de la Parròquia de Sant Esteve, en la mateixa Pila que ho va anar el seu germà, el gloriós Sant Vicente Ferrer. Documentalmente apareixen cinc germans de Bonifaci: Pere, Vicent, Constança, Francesca i Agnes.

Sent encara molt jove, va obtindre el grau de Bachiller en l'Universitat de Lleida. Per la seua obra “De schismate Pisano” sabem que va cursar els seus estudis de dret en Perusa (Itàlia) i que va ser discípul molt aventajat del famós Pere Balde degli Ubaldi. Estos estudis s'han de situar una miqueta abans de 1370 i mai despuix de 1375. Enguany va retornar a Valéncia per a eixercir la carrera d'advocat.

Va conseguir el Doctorat en Sagrada Teologia. En 1376 el bisbe de Valéncia ho va nomenar Professor de Dret. En 1381 apareix com Regente de l'Assessoria de la Cúria de Govern del Regne de Valéncia. En 1385 va ser nomenat assessor del Justícia Criminal de Valéncia, i en l'any 1388 Jurat de ciutadans, i poc despuix en 1389, advocat de la Ciutat.

En 1382 contrau matrimoni en Jaumeta Despont, de la qual va tindre quatre fills i sèt filles. Durant la pesta de Valéncia en 1394, va perdre a la seua dòna i a nou dels seus onze fills.

Bonifaci Ferrer, a conseqüència de les desgràcies que li varen passar i segurament, aconsellat pel seu germà Vicente, va decidir abraçar la vida monástica i va ingressar en la Cartuja de Porta-Coeli el 21 de març, de 1396, a on va agarrar l'hàbit.

En 1398 va ser elegit Mestre de Novicios, i en 1400 Prior del Monasteri. Posteriorment el 23 de juny de 1402, és elegit per al més alt càrrec de la Cartuja, XVII General de l'Orde.

Va tindre gran influència en les decisions que es prenien en aquell moment en Europa i matèries religioses, per la gran amistat en el Papa Benedicto XIII, jurídiques i polítiques. Estes activitats les va compaginar en la vida monástica.

Va participar junt al seu germà Sant Vicente, en el Concilie de Casp, a on es decidia el successor del Rei Martin l'Humà.

L'any 1415 ix del seu Cartuja per última volta en la finalitat d'assistir en Perpiñan a una gran reunió, per a ultimar lo referent al Cisma d'Occident.

Havent complit la seua missió diplomàtica va tornar a la Cartuja del Valle de Crist, a on va morir a l'any següent, el 29 d'abril de 1417.

En el seu treball lliterari predominen les obres en llatí, referits a temes cartujanos, sobre el Cisma i jurídiques. En Idioma Valencià apareix l'obra GOJOS DEL ROSER, i multitut de sermones. Pero indubtablement l'obra més destacada és la traducció a la llengua valenciana de la BÍBLIA, BREVIARI, MARTIROLOGI I EPISTOLES DEL CICLE LITURGIC ANUAL.