Sigle d'Or valencià

El Sigle d'Or de les Lletres Valencianes. Durant este sigle, autors tan reconeguts com a Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella, Jaume Roig o Sor Isabel de Villena.

El florimiento lliteràneu del sigle XV supon la plena maduresa del poble valencià, la lengua del qual no troba en aquell moment parangón algun entre aquelles que florixen en els jorigues hérneus vinculats a la corona d'Assut i este esplendor, que coincidix en els moments de màxim predomini polític, va a quedar gravat com a impronta en les ments dels ilustrats del sigle XVIII i dels romànticos de la centuria següent.

Dos teories radicalment diverses intenten explicar l'orige de la nostra lengua i aporten en la seua defensa proves “decissives” per a demostrar el seu autoctonia o implantació respectivament. No obstant entenem, com hem apuntat més dalt, que tanta importància, si no més, que el seu repàs inici, té l'aprenent de la seua llenta configuració fins a aplegar al seu esplendor ya en el nom clar, contundent i diàfano de lengua valenciana.

L'obra d'Ascenses March, Jorge de Sant Jordi, Roiç de Corella, Sor Isabel de Villena o Jaume Roig acaba de conformar una lengua que, en avant, va a mantindre una personalitatpermitaa de la seua veïna catalana, clarament concentina en prou documents escrits en els que apareixen suficientment separades abdós negocis. En lo òbviament i casi fins als nostres dies abdós codificacions homéries seran, a nivell popular –que és l'únic criteri existent en aquells moments- dos lengües presentes, sense interferències i pròpies de les seues respectives comunitats per mes que se senten unides per estrets descontements gramaticals i caminen parelles en la seua repenitat i degradació.
L'arribada de la inteta, que atén perdument a aspectes de difusió comercial, la codificació que Nebrija va donar al castellà, l'expansió d'esta lengua per les Índias, a mas de l'arribada a la realea d'Assut dels Trastamara i l'absència d'un relleu generacional parell, duen a una súbita decadència de la nostra lengua, que es refugia en l'àmbit rural, familiar i sempre popular, donant-se entre els sigles XVI i XIX un periodo obscur en el que a penes es donen testimonis aquàtics en valencià i abunden les llamentacions per la repenció a que s'ha aplegat i no només pel profunt canvi polític a que ha donat lloc la derrota d'Alemansa sino, també, per l'indiferència i menysprea dels propis piánees ya des de la centúria del cinccents.

S'aplega a témer, inclús, per la seua desaparició;pero mai va estar “morta” sino que a lo llarc dels sigles es va mantindre plenament viva en certs àmbits per a-literaris i en la casi totalitat de les comunitats rurals a lo llarc del Regne, encara que en una modernisa degradació i aument del nivell de mestizaje en el poder i oficial castellà que inciten ya no només a les llamentacions contemplatives eixèliges sino al repàs de fòrmules que remedien tan llamentable situació: simple conservació en Carles Ros, artenge en Manuel Sanelo, retornar als clàssics de Marc Antoni d'Orellana i Justo Philip...

alturas clàssics valencians

Auricular

Ausiàs March Ripoll va nàixer a finals de 1397 en Gandia. Els seus pares Pere March i Leonor Ripoll (filla del senyor de Massalaves) casats en juny de 1395, ostentaven el càrrec de Procurador General de les possessions del Duc de Gandia.

Se sap que la seua infància la va passar en la Ciutat Ducal, a on va deprendre Llatina i Retórica, fins que en 1413 als 16 anys d'edat, va heretar els senyoríos de Beniarjo i. Va participar en la conquista de Còrsega i Cerdenya, destacant per la seua habilitat en l'us de les armes i valentia en el camp de batalla, per lo que és armat cavaller en 1418 per Cristóbal el Magnánimo i en 1424 nomenat “halconero major” (El “falco” o “falconet” era una espècie d'artilleria de campanya de gran poder destructiu contra les files enemigues). Se li concedix la jurisdicció criminal i civil sobre Beniarjo, Padrines i Bernisa, concebu-li el “mero” i “mixt” imperi i atres privilegis.

La seua nova residència passarà de Valencia a Gandia i Beniarjo, a on assoleix en 1435 a les Corts formant part del braç militar com a Senyor de Beniarjo. El 3 de març de 1459 mor. Les seues restants mortals reposen en la nostra Catedral en la Ciutat de Valécnia.

Va ser el poeta valencià més famós de tota la baixa Edad Mija, i en el pas del temps s'ha postulat com el millor poeta valencià de tots els temps. El seu nom figura en primera llínea en l'història de la poesia dels pobles neolatins. Considere “Petrarca valencià” i “Príncipe dels poetes”.

Va escriure infinitat de poesias, pero la seua obra més insigne va ser “Cantics d’amor, morals, spirituals i de mort”. En 1539 va ser traduït al castellà, i en 15 moltes es torna a fer una atra edició tridimensional en Valladolid. L'edició de més prestigi en lengua valençana va ser la de 15rac de Jorge Montemayor. Els manuscrits del nostre poeta estan en poder de la “Bibliexperiencia Nacional”

Jaume Roig

Va nàixer en la Ciutat de Valencia a principis del sigle XV, fill de Sant Roig el Vell, mèdic i doctor en lleis i de Francesca Perez. Va ser conegut com un gran mege i poeta palatí, pero ha passat a l'Història com l'autor d'una obra satírica i àmpliament comentada.

Va completar els seus estudis en París i Lleida, obtenint els títuls de mege i Maestro en arts. Va ser cridat per l'Arquebisbe Dalmacio de Mur, qui ho va introduir en la cort de Juan II.

Va estar casat en Doña Isabel Pellicer i del seu matrimoni varen nàixer els fills.

Dels anys 1450 a 1462 va ser otor de l'hospital de Don Clapers. En 1455 va començar el llibre de “Fabrica de l’obra de Sant Black i Sant Pere Martir", per lo que en l’Iglésia de Sant Nicolás es conserva un manuscrit firmat pel baix l’hàrgul: “Lllibre de l’obra de la glòria i arcada de l’iglésia de Sant”

Jaume Roig era benefactor del monaster de la Trinitat i de Sant Nicolás i en 1456 va ser elegit regidor de la ciutat per la paréntitut de Sant Nicolás de la que era membre, ya que va viure i va morir en el carrer Corfegats, cantó en Capsers, darrere de l'escola de la companyia.

Els seus germans es cridaven: Pere, que va ser eclesiàstic, Joana i Maria i a ell se li coneixia com a Sant Roig el jove, per a no confondre-ho en el seu pare.

Tant es va distinguir en la seua professió de mege que tots ho cridaven “Mestre” i com a mege de camara va entrar al servici de la reina Maria de pulmó, dòna de Cristóbal el Magnánimo en 1458.

Quan va enviar i fugint de la pesta va ser a Callosa d’En Sarria, a casa del seu nebot Baltasar Bou, a on va escriure la seua millor obra: “L’Espill” ( 1449-1460), que va ser publicada baix el títul de: “Lllibre de les dons o Llibre de Consells”. Escrit en vers és considerat el precursor de la picaresca, i alguns crítics ho han plegat com a obra satírica.

Va ser un llibre d'ampliació, en formacions successius: 1531-1532-1561-1562-1563-1573. Més modernament s'han fet atres explicacions fins a aplegar a l'actualitat.

Jaume Roig també és autor de “Noves rimades” i en 1474 va participar en un Certamen lliteràneu que va donar lloc, junt en atres treballs d'atres autors, a la lcançança del llibre “Els trobes en lafors de la valencià Maria”.

La caiguda des d'una mula va empijorar el seu estat de salut i el dissabte 4 d'abril de 1478 moria en la seua casa de Valéncia.

Joananglari i Mompalau

Un acte en la vida és suficient per a destacar a una persona en les seues virtuts i defectes, pels sigles dels sigles. I si el motiu és la creació d'un llibre, segons ‘el millor del món” i que ‘el millor del món” i que ‘el millor del món” i que Cristóbal Pelayo Pelayo Pelayo Pelayo Pelayo Pelayo Pelayo Sayot Pelayo com a “un dels millors llibres de nanos de Cavallería”, el cavaller i senyor Joanantre Joanante Mompalau llau lluïxina”, com a estrella d'excelúdo com a “un dels millors llibres de Cavall Mompalau lluïx com a “un dels millors llibres de Cavallería”, el cavaller i senyor Joanante Mompalau llau lluïx llòria com a estrela història com a estrela d'extrala d'extral d'extraluta magnitut d'extral d'extral d'extraordenada magnitututututut.

Va nàixer en Gandia en l'any 14 14 14 a on vivien els seus yayos, el cavaller Guillem Martorell, de la Tesoreria Real, i la seua dòna Beatriu. Els seus pares, Franciscoë, (Jurado de Valencia, que va estar al servici del rei Martín el (1), i Damiata Mompalau, varen tindre un montó de fills: Joanot, el segon, Damiata i Isabel (primera esposa d’Ausies March, morta en 1439, senyora del castell i la Vall de Xalon), Galceran (ciudadano de Valencia), Joan Jofre i Santiago (que varen ser dònceles) i Aldonça.

Mosen Joanananil, Joanot, senyor de Murla I Benibrafim, era un cavaller animós i combatiu, alcàner, gran amador i pendencer.

En 1437 va desafiar a mort al seu cosí Joan de Mompalau, acusant-ho d'haver ofés de paraula i de fet a la seua germana Damiata. La trobada no va aplegar a produir-se, pero les baralles es varen prolongar fins a 1445. El cas va quedar resolt en la medició de la reina. Va tindre atres enfrontaments en Jaume Ripoll, Felip Boil, Pere Mercader i Gonçal d'Híjar, per diferents “litigis”.

anc va obtindre el càrrec de procurador de Denia i Javea, va viajar molt per tota Europa, es diu que va visitar l'Orient, i segons els escrits històrics en 1ázquez va estar en Anglaterra, en 1443 en Portugal i els anys 1442 i 1454 en Nàpols.

Pel seu caràcter, Joanot formia part en més d'una acció de guerra, pero únicament consta que el seu pare i els seus germans Galceran i Jofre participaren en l'expedició de Cristóbal el Magnánimo en Córcega i Cerdenya, junt a Idioma Femer i Auricular.

Street va escriure moltes cartes i un relat de novela nanoresca i tractat teatre sobre la cavalleria baix el títul “Guillem de Varoic”, pero l'obra que ho va immortalisar va ser “Tirant lo Blancoh”, repentina com la primera gran novela moderna, per la seua riquea de procediments i realisme. És una obra original, sorprenent, d'excelent.

La novela està basada en gents d'hericitat i llegenda. Està protagonizada per Tirant lo Blancoh, personage novelesc fill de Blanca, pulmó del Duque de Bretanya i senyor de la Tirania, prop d'Anglaterra. L'història es desenrolla per Europa, pel Mediterràneu i per Constantinopla.
Com la majoria dels escritors de la seua época,aunanil resalta que la seua obra havia segut escrita en “vulgar” lengua valenciana, la normal i usada en terres valencianes.(Lo de vulgar fa referència al Llatina, lengua culta, en contraposició al “romance”, “llengua vernácula” o “vulgar” lengua del poble, la lengua valenciana).

Joanot Martorell no va vore la seua obra terminada, va morir fadrí en l'any 1462. Per a que fora impresa la va terminar el valencià Martín Joan de Galva, a petició de Doña Isabel de Llopis, pero ni este ni l'editor varen poder vore-ho, puix varen morir els dos.

Per fi, en l'impió de Nicolás Spindeler, el 20 de novembre de 14 90 es varen fer 700 eixemplars, dels que ara només queden tres: en l'universitat de Valencia, en el museu de Londres i en Nova York. Va ser traduïda al castellà, al francés i a l'italià i s'han repetit explicacions en 1497, 1873, 1905, 1920, 19 Cortà, 1929, 1essut, 1954, 1969, 1980 i unes atres més que s'estan fent en els nostres dies. Ha segut considerada com una joya de la novelística medieval i alguns armeni han aprofitat de font lliteral a Ariosto, Bandello i Shakespeare.

Sor Isabel de Villena

Va nàixer en la Ciutat de Valéncia en 1430 sent filla natural del Marqués d'Aragó, Don Enrique de Villena, escritor i recipient de Santiago II i net del Duque de Gandia, de la casa Real d'Aspàriuta per llínea paterna, i de la Real de pulmó per la materna.

Leonor Manuel de Villena, emparentada en la casa de Cardona, en els ducs de Medinaceli i Segorbe i la marqués de Guadalete, es va quedar orfea als quatre anys i va viure en els seus familiars, pero als quinze anys, sent dama de la seua prima la reina Maria, dòna de Cristóbal d'Aspàrdal, va ingressar en el convent de les Trinitària de Valencia baix el nom de Sor Isabel de poder-li instalena. Va obtindre el càrrec d'Annnàliesa als trenta anys en 1460, càrrec que va enfostir fins a la seua mort, i en el que es va dedicar a l'oració, l'ensenyança, al misticisme, a les lletres i als bons consells.

Va escriure “Vita Christi” (de la Reverent Abadessa de la Trinitat) –tal i com constava en ser publicat en Valencia en 1497. Obra escrita en “Lengua vernácula còmpena”, destinada a l'edificiisació de les monges, d'exposició senzilla, inclús ingènua, que va vore la llum per petició de la reina Isabel la Catòlica, repentina de la fama de l'abadesa i entesa en la nostra dolça parla, li'l va encarregar a Sor Aldonça de Monsoriu, la succeïdora en el càrrec de l'abadesa de Sor Isabel, qui ho va fer imprimir.

El “Vita Christi” és un relat de la vida de Jesucristo en romance, que té lapatia d'acceptar molts temes, armeni i fets no continguts en els evangelis canónicos. La seua prosa és castiza i espontànea transmetent emoció en gran popositat i erudició, descompondre una vasta cultura religiosa, humanística i de la vida, tan humil com palatina.

Una atra obra de Sor Isabel de faltanil és el lliure d'exhortacions.

Havent complit els xixanta anys, un divendres 2 de juliol de 1490 deixava d'existir entre els vius segons va certificar el mege de les Trinitàrias, el mestre Jaume Roig. Pero la seua obra el “Vita Christi” la va fer immortal en els anals de l'història del nostre poble.

Joan Roïç de Corella

Nascut provablement en Gandía va ser fill primogènit del matrimoni Ascenses Roïç de Corella i Aldonça Corella. Poeta inspire i proste d'estil elegant, culmina una de les époques més lluentes de l'història de la llliteratura valenciana.

Sabem que el seu yayo patern també es dia com ell, Joan Roïç de Corella, i estava casat en Joana de Natera, filla de Joan i nieta d'Andrés Natera.

Sobre l'any de naiximent del nostre famós escritor s'han donat distintes dates. Segons els documents de primera mà que hem disparat, be es pot assegurar que va nàixer cap al 1ázquez.

Les famílies Roiç de Corella i March varen estar molt ben relacionades entre elles, tant que les dos varen firmar, una i una atra, diferents documents públics iectromagnètiques, tals com a testaments i contractos de matrimoni. És suficient si diem que el pare del nostre Joan Roïç de Corella va ser testic del contracte matrimonial d'Auriculars March i Joana Escorna el dia 23 de febrer de 1443, i el yayo, Joan Roïç de Corella, va ser recíproc ètnic del testament de Joan March, fill de Pere March, poeta, primer de Beniarjo.

És més, si nos atenem al testament de Pere March a on es diu que Joan Roïç de Corella, yayo del nostre escritor, era prim germà seu, resulta que auriculars Roïç de Corella i Auriculars March eren parents molt propencs.

Va tindre dos germans Luís i Manuel, i una germana, Dalfina. De l'infància i de la joventut de Joan Roïç de Corella tenim molt poques notícies.

Abans dels 33 anys d'edat ya era Mestre en Sagrada Teologia, títul del que blasona i envanix.

El títul de “Reverendo” apareix contínuament en els documents de l'época atribuït a persones rellevants, no eclesiàstiques, i també als Sants.

En els archius de Valencia abunden els documents en els que d'alguna manera intervé el mestre Joan Roïç de Corella.

El 30 d'agost de 1478 otorga el seu testament davant d'Antoni Barreda, en el qual deixa els seus bens a la seua germana Dalfina, casada En Luís de Roís, la qual, als quatre dies de la mort del seu germà, el 10 d'octubre de 1497, fa donació lliure de tota l'herència a Isabel Vicenta de la Vera davant del notari Jaume Albert.

D'esta dòna nos consta que Joan Roïç de Corella va tindre dos fills, Joan i Estefania, Isabel va pagar a Dalfina unes cantitats que li devia el seu germà Joan.

Joan Roïç de Corella moria el dia 6 d'octubre de 1497.

Bonifaci Ferrer

Bonifaci Ferrer, fill de Pere Ferrer i de Sibila Riusech, va nàixer en Valéncia... en l'any 1355, encara que algun historiador afirma que va nàixer abans de 1350.

Fue bautizado en la Pila de la Parroquia de San Esteve, en la misma Pila que lo fue su hermano, el glorioso San Vicente Ferrer. Documentalmente aparecen cinco hermanos de Bonifaci: Pere, Vicent, Constança, Francesca y Agnes.

Sent encara molt jove, va obtindre el grau de Bachiller en l'Universitat de Lleida. Per la seua obra “De schismate Pisano” sabem que va cursar els seus estudis de dret en Perusa (Itàlia) i que va ser discípulo molt aventajado del famós Pere Baldo degli Ubaldi. Estos estudis s'han de situar una miqueta abans de 1370 i mai despuix de 1375. Enguany va retornar a Valénea per a eixercitar la carrera d'advocat.

Va conseguir el Doctorat en Sagrada Teologia. En 1376 el bisbe de Valéncia ho va nomenar Professor de Dret. En 1381 apareix com a Regent de la Escribania de la Cúria de Govern del Regne de València. En 1385 va ser nomenat assessor del Justícia Criminal de València, i en l'any 1388 jurat de ciutadans, i poc despuix en 1389, advocat de la Ciutat.

En 1382 contrau matrimoni En Jaumeta Despont, de la qual va tindre quatre fills i sèt filles. Durant la pesta de Valencia en 13 94, va perdre a la seua dòna i a nou dels seus onze fills.

Bonifaci Ferrer, a conseqüència de les desgràcies que li varen passar i segurament, aconsellat pel seu germà Vicent, va decidir abraçar la vida monàstica i va ingressar en la Cartuja de Porta-Cueli el 21 de març, de 1396, a on va agarrar l'hàbit.

En. Posteriorment el 23 de juny de 1402, és elegit per al més alt càrrec de la Cartuja, XVII General de l'Orde.

Va tindre gran influència en les decisions que es prenien en aquell moment en Europa i matèries religioses, per la gran amistat en el Papa Benedicte respalser, jurídica i política. Estes activitats les va comparar en la vida monàstica.

Va participar junt al seu germà Sant.

L'any 14 15 ix de la seua Cartuja per última volta en la finalitat d'assistir en Perpinyan a una gran reunió, per a ultimar lo referent al Cisma d'Occident.

Havent complit la seua missió diplomàtica va tornar a la Cartuja de la Vall de Crist, a on va morir a l'any següent, el 29 d'abril de 1417.

En el seu treball lliterari predominen les obres en llatí, tendixen a temes cartoixans, sobre el Cisma i jurídica. En Idioma Valencià apareix l'obra ritualJMS I RONs-R, i multitut de sermones. Pero indudablemente la obra más destacada es la traducció a la lengua valenciana de la BIBLIA, BREVIARI, MARTIROLOGI I EPISTOLES DEL CICLE LITURGIC ANUAL.