Valenciano

Segle d'Or Valencià

El Segle d'Or de les Lletres Valencianes, albarca practicament tot el segle XV i fon l'epoca de maxim esplendor de la Llengua Valenciana escrita. Durant este segle, autors tan reconeguts com Jordi de Sant Jordi, Ausias March, Joanot Martorell, Joan Roiç de Corella, Jaume Roig o Sor Isabel de Villena.

El florida lliterari del segle XV supon la plena madurea del poble valencià, cuya llengua no troba en aquell moment parango algu entre aquelles que florixen en els territoris mediterraneus vinculats a la corona d'Arago i este esplendor, que coincidix en els moments de maxim predomini politic, va a quedar gravat com impronta en les ments dels ilustrats del segle XVIII i dels romantics de la centuria següent.

Dos teories radicalment diverses intenten explicar l'orige de nostra llengua i aporten en la seua defensa proves “decisives” per a demostrar la seua autoctonía o implantacio respectivament. No obstant entenem, com hem apuntat mes amunt, que tanta importancia, si no mes, que el seu presunt inici, te l'analisis de la seua llenta configuracio fins aplegar al seu esplendor ya en el nom clar, contundent i diafan de llengua valenciana.

L'obra d'Ausias March, Jordi de Sant Jordi, Roiç de Corella, Sor Isabel de Villena o Jaume Roig acaba de conformar una llengua que, en avant, va a mantindre una personalitat diferenciada de la seua veïna catalana, clarament constatada en prou documents escrits en els que apareixen suficientment separades abdos denominacions. En lo successiu i casi fins nostres dies abdos codificacions llingüistiques seran, a nivell popular –que es l'unic criteri existent en aquells moments- dos llengües diferenciades, sense interferencies i propies de les seues respectives comunitats per mes que se senten unides per estrets vinculs gramaticals i caminen parelles en la seua marginación i degradacio.
L'aplegada de l'imprenta, que atiende prioritariamente a aspectes de difusio comercial, la codificacio que Nebrija donà al castella, l'expansio d'esta llengua per les Indies, a mes de l'aplegada a la realea d'Arago dels Trastamara i l'absencia d'un relleu generacional parell, porten a una sobtana decadencia de nostra llengua, que se refugia en l'ambit rural, familiar i sempre popular, donant-se entre els segles XVI i XIX un periodo oscur en el que apenes se donen testimonis lliteraris en valencià i abunden les llamentacions per la marginación a que s'ha aplegat i no soles pel profunt canvi politic a que ha donat lloc la derrota d'Almansa sino, tambe, per l'indiferencia i menyspreu dels propis valencians ya des de la centuria del cinccents.

S'aplega a temer, fins i tot, per la seua desaparicio; pero mai estigue “morta” sino que a lo llarc dels segles se mantingue plenament viva en certs ambits per a-lliteraris i en la casi totalitat de les comunitats rurals a lo llarc del Regne, encara que en una progressiva degradacio i aument del nivell de mestiçage en el poderos i oficial castella que inciten ya no soles a les llamentacions contemplatives antecedents sino al plantejament de formules que remedien tan llamentable situacio: simple conservacio en Carles Ros, ensenyança en Manuel Sanelo, retornar als classics de Marc Antoni d'Orellana i Just Pastor...

Autors classics valencians

Ausias March

Ausias March Ripoll naixque a finals de 1397 en Gandia. Els seus pares Pere March i Leonor Ripoll (filla del senyor de Massalaves) casats en juny de 1395, ostentaven el carrec de Procurador General de les possessions del Duc de Gandia.

Se sap que la seua infancia la passà en la Ciutat Ducal, a on deprengue Llati i Retorica, fins que en 1413 als 16 anys d'edat, heretà els senyorius de Beniarjo i Pardines. Participà en la conquista de Córcega i Cerdenya, destacant per la seua habilitat en l'us de les armes i valentia en el camp de batalla, per lo que es armat cavaller en 1418 per Alfons el Magnanim i en 1424 nomenat “falconer major” (El “falque” o “falconet” era una especie d'artilleria de campanya de gran poder destructiu contra les fileres enemigues). Se li concedix la jurisdiccio criminal i civil sobre Beniarjo, Padrinas i Bernisa, concedint-li el “mer” i “mixt” imperi i atres privilegis.

La seua nova residencia passarà de Valencia a Gandia i Beniarjo, a on assistix en 1435 a les Talles formant part del braç militar com Senyor de Beniarjo. El 3 de març de 1459 mor. Els seus restants mortals reposen en nostra Seu en la Ciutat de Valencia.

Fon el poeta valencià mes famos de tota la baixa Edat Mija, i en el pas del temps s'ha postulat com el millor poeta valencià de tots els temps. El seu nom figura en primera llinia en l'historia de la poesia dels pobles neollatins. Considerat “Petrarca valencià” i “Princip de les poetes”.

Escrigue infinitat de poesies, pero la seua obra mes insigne fon “Cantics d’amor, morals, spirituals i de mort”. En 1539 fon traduit al castella, i en 1555 se torna a fer atra edicio castellana en Valladolid. L'edicio de mes prestigi en Llengua Valenciana fon la de 1579 de Jordi Montemayor. Els manuscrits de nostre poeta estan en poder de la “Biblioteca Nacional”

Jaume Roig

Naixque en la Ciutat de Valencia a principis del segle XV, fill de Jaume Roig el Vell, medic i doctor en lleis i de Francesca Perez. Fon conegut com un gran medic i poeta palacia, pero ha passat a l'Historia com l'autor d'una obra satirica i amplament comentada.

Completà els seus estudis en Paris i Lérida, obtenint els tituls de Medic i Mestre en Arts. Fon cridat per l'Arquebisbe Dalmacio de Mur, qui ho introdui en la tall de Joan II.

Estigue casat en Doña Isabel Pellicer i del seu matrimoni naixqueren els fills Gaspar, Jeronim, Jaume Honorat (que fon vicari general de Valencia), Bateres, Joan, Leonor i Violant (que se feren monges).

Dels anys 1450 a 1462 fon administrador de l'hospital de Do Clapers. En 1455 escomençà el llibre de “Fabrica de l’obra de Sant Nicolau i Sant Pere Martir", per lo que en l'Iglesia de Sant Nicolás se conserva un manuscrit firmat pel baix l'epigraf: “Llibre de l’obra de la gloria i ullal de l’iglesia de Sant Nicolau”

Jaume Roig era benefactor del monasteri de la Trinitat i de Sant Nicolás i en 1456 fon elegit regidor de la ciutat per la parroquia de Sant Nicolás de la que era membre, ya que vixque i mori en el carrer Cordellats, cantonada en Capsers, darrere de l'escola de la Companyia.

Els seus germans se cridaven: Pere, que fon eclesiastic, Joana i Maria i a ell se li coneixia com Jaume Roig el jove, per a no confondre-ho en son pare.

Tant se distinguió en la seua professio de medic que tots ho cridaven “Mestre” i com medic de camara entrà al servici de la regina Maria de Castella, dona d'Alfons el Magnanim en 1458.

Quan enviudà i huyendo de la pesta fon a Callosa d’En Aixavega, a casa del seu nebot Baltasar Bou, a on escrigue la seua millor obra: “L’Espill” (1459-1460), que fon publicada baix el titul de: “Llibre dels dos o Llibre de Consells”. Escrit en vers es considerat el precursor de la picaresca, i alguns critics ho han catalogat com obra satirica.

Fon un llibre d'ampla difusio, en successives edicions: 1531-1532-1561-1562-1563-1573. Mes modernament s'han fet atres edicions fins aplegar a l'actualitat.

Jaume Roig tambe es autor de “Noves rimades” i en 1474 participà en un certamen lliterari que donà lloc, junt en atres treballs d'atres autors, a la consecucio del llibre “Els trobes en lahors de la Verge Maria” .

La caiguda des d'una mula empijorà el seu estat de salut i el dissabte 4 d'abril de 1478 moria en sa casa de Valencia.

Joan Martorell i Mompalau

Un acte en la vida es suficient per a destacar a una persona en les seues virtuts i defectes, pels segles dels segles. I si el motiu es la creacio d'un llibre, segons Cervantes “el millor del mon” i que Menéndez Pelayo conceptua com “un dels millors llibres de cavalleria”, el cavaller i senyor Joan Martorell Mompalau lluix en l'historia com estrela d'extraordinaria magnitut.

Naixque en Gandia en l'any 1414 a on vivien els seus yayos, el cavaller Guillem Martorell, de la Tesoreria Real, i la seua dona doña Beatriu. Els seus pares, Francesc Martorell, (Jurat de Valencia, que estigue al servici del rei Martín l'Huma), i Damiata Mompalau, tingueren un monto de fills: Joanot, el segon, Damiata i Isabel (primera esposa d’Ausias March, morta en 1439, senyora del castell i la Vall de Xalon), Galceran (ciutada de Valencia), Joan Jofre i Jaume (que foren donzells) i Aldonça.

Mosen Joan Martorell, Joanot, senyor de Murla I Benibrafim, era un cavaller corajos i combatiu, altaner, gran amador i bregos.

En 1437 desafià a mort al seu cosi Joan de Mompalau, acusant-ho d'haver ofes de paraula i de fet a la seua germana Damiata. La trobada no aplegà a produir-se, pero les baralles se prolongaren fins 1445. El cas quedà resolt en l'amijanada de la regina. Tingue atres enfrontaments en Jaume Ripoll, Felip Bouera, Pere Mercader i Gonçal d'Hijar, per diferents “litigis”.

Martorell obtingue el carrec de procurador de Denia i Xabia, viajà molt per tota Europa, se diu que visità l'Orient, i segons els escrits historics en 1438 estigue en Anglaterra, en 1443 en Portugal i els anys 1442 i 1454 en Napols.

Per la seua caracter, Joanot formariía part en mes d'una accio de guerra, pero unicament consta que son pare i els seus germans Galceran i Jofre participasen en l'expedicio d'Alfons el Magnanim en Córcega i Cerdenya, junt a Andreu Febrer i Ausias March.

Martorell escrigue moltes cartes i un relat de novela cavalleresca i tractat teoric sobre la cavalleria baix el titul “Guillem de Varoic”, pero l'obra que ho immortalisà fon “Tirant lo Blanch”, catalogada com la primera gran novela moderna, per la seua riquea de procediments i realisme. Es una obra original, sorprenent, d'excelent narrativa i exuberant imaginacio, propia d'un gran escritor que ha llegit i viajat molt.

La novela està basada en gents d'heroïcitat i llegenda. Està protagonisada per Tirant lo Blanch, personage novelesc fill de Blanca, descendent del Duc de Bretanya i senyor de la Tirania, prop d'Anglaterra. L'historia se desenrolla per Europa, pel Mediterraneu i per Constantinopla.
Com la majoria dels escritors de la seua epoca, Martorell resalt que la seua obra havia segut escrita en “vulgar” llengua valenciana, el normal i amprada en terres valencianes. (Lo de vulgar fa referencia al Llati, llengua culta, en contraposicio al “romanç”, “llengua vernacula” o “vulgar” llengua del poble, la llengua valenciana).

Joanot Martorell no vio la seua obra terminada, mori fadri en l'any 1462. Per a que fora impresa la terminà el valencià Martín Joan de Galva, a peticio de Doña Isabel de Llopis, pero ni este ni l'editor pogueren vore-ho, puix moriren els dos.

Per fi, en l'imprenta de Nicolás Spindeler, el 20 de novembre de 1490 se feren 700 eixemplars, dels que ara soles queden tres: en l'universitat de Valencia, en el museu de Londres i en Nova York. Fon traduida al castella, al frances i a l'italia i s'han repetit edicions en 1497, 1873, 1905, 1920, 1924, 1929, 1947, 1954, 1969, 1980 i atres mes que s'estan fent en nostres dies. Ha segut considerada com una joya de la novelistica migeval i alguns episodis han aprofitat de font lliteraria a Ariosto, Bandello i Shakespeare.

Sor Isabel de Villena

Naixque en la Ciutat de Valencia en 1430 sent filla natural del Marques d'Arago, Do Enric de Villena, escritor i descendent de Jaume II i net del Duc de Gandia, de la casa Real d'Arago per llinia paterna, i del Real de Castella per la materna.

Leonor Manuel de Villena, emparentada en la casa de Cardona, en els ducs de Medinaceli i Segorbe i el marques de Guadalete, se quedà orfena als quatre anys i vixque en els seus familiars, pero als quinze anys, sent dama de la seua cosina la regina Maria, dona d'Alfons d'Arago, ingressà en el convent de les Trinitaries de Valencia baix el nom de Sor Isabel de Villena. Obtingue el carrec d'Abadesa als trenta anys en 1460, carrec que ostentà fins la seua mort, i en el que se dedicà a l'oracio, l'ensenyança, al misticisme, a les lletres i als bons consells.

Escrigue “Vita Christi” (del Reverent Abadesa de la Trinitat) –tal i com constava al ser publicat en Valencia en 1497. Obra escrita en “Llengua vernacula valenciana”, destinada a l'edificacio de les monges, d'exposicio senzilla, fins i tot ingenua, que vio la llum per peticio de la regina Isabel la Catolica, coneixedora de la fama de l'abadesa i entesa en nostre dolç parla, s'ho encomanà a Sor Aldonça de Monsoriu, la successora en el carrec de l'abadesa de Sor Isabel, qui ho feu imprimir.

El “Vita Christi” es un relat de la vida de Jesucristo en romanç, que te la peculiaritat d'acceptar molts temes, episodis i fets no continguts en els evangelis canonics. La seua prosa es castiça i espontanea transmetent emocio en gran pompositat i erudicio, demostrant una vasta cultura religiosa, humanistica i de la vida, tan humil com palaciana.

Atra obra de Sor Isabel de Villena es el lliure d'exhortaciones.

Havent complit els xixanta anys, un divendres 2 de juliol de 1490 deixava d'existir entre els vius segons certificà el medic de les Trinitaries, el mestre Jaume Roig. Pero la seua obra el “Vita Christi” la feu immortal en els anals de l'historia de nostre poble.

Joan Roïç de Corella

Naixcut provablement en Gandia fon fill primogenit del matrimoni Ausias Roïç de Corella i Aldonça Corella. Poeta inspiradísimo i prosiste d'estil elegant, culmina una de les epoques mes lluents de l'historia de la lliteratura valenciana.

Sabem que el seu yayo patern tambe se cridava com ell, Joan Roïç de Corella, i estava casat en Joana de Natera, filla de Joan i neta d'Andreu Natera.

En torn a l'any de naiximent de nostre famos escritor s'han donat distintes dates. Segons els documents de primera ma que hem contrastat, be se pot assegurar que naixque cap al 1438.

Les families Roiç de Corella i March estigueren molt be relacionades entre elles, tant que els dos firmaren, una i atra, diferents documents publics i notarials, tals com testaments i contractes de matrimoni. Es suficient si diem que el pare de nostre Joan Roïç de Corella fon testic del contracte matrimonial d'Ausias March i Joana Escorna el dia 23 de febrer de 1443, i el yayo, Joan Roïç de Corella, fon marmessor eixecutor del testament de Joan March, fill de Pere March, poeta, primer de Beniarjo.

Es mes, si mos atenemos al testament de Pere March a on se diu que Joan Roïç de Corella, yayo de nostre escritor, era cosi germa seu, resulta que Ausias Roïç de Corella i Ausias March eren parents molt propencs.

Tingue dos germans Luís i Manuel, i una germana, Dalfina. De l'infancia i de la joventut de Joan Roïç de Corella tenim molt poques noticies.

Abans dels 33 anys d'edat ya era Mestre en Sagrada Teologia, titul del que blasona i envanix.

El titul de “Reverent” apareix continuament en els documents de l'epoca atribuit a persones rellevants, no eclesiastiques, i tambe als Sants.

En els archius de Valencia abunden els documents en els que d'alguna manera interve el mestre Joan Roïç de Corella.

El 30 d'agost de 1478 otorga el seu testament davant d'Antoni Barreda, en el qual deixa les seues bienes a la seua germana Dalfina, casada en Luís de Figuerola, la qual, als quatre dies de la mort del seu germa, el 10 d'octubre de 1497, fa donacio lliure de tota l'herencia a Isabel Martínez de la Vora davant del notari Jaume Albert.

D'esta dona mos consta que Joan Roïç de Corella tingue dos fills, Joan i Estefania, Isabel pagà a Dalfina unes cantitats que li devia el seu germa Joan.

Joan Roïç de Corella moria el dia 6 d'octubre de 1497.

Bonifaci Ferrer

Bonifaci Ferrer i Miquel, fill de Guillem Ferrer i Constança Miquel, naixque en Valencia en el carrer del Mar, en l'any 1355, Encara que algun historiador afirma que naixque abans de 1350.

Fon batejat en la Pila de la Parroquia de Sant Esteve, en la mateixa Pila que ho fon el seu germa, el glorios Sant Vicent Ferrer. Documentalment apareixen cinc germans de Bonifaci: Pere, Vicent, Constança, Francesca i Agnes.

Sent encara molt jove, obtingue el grau de Bachiller en l'Universitat de Lérida. Per la seua obra “De schismate Pisano” sabem que cursà els seus estudis de dret en Perusa (Italia) i que fon discipul molt aventajat del famos Pere Balde degli Ubaldi. Estos estudis s'han de situar un poc abans de 1370 i mai despres de 1375. Enguany retornà a Valencia per a eixercir la carrera d'advocat.

Consegui el Doctorat en Sagrada Teologia. En 1376 el bisbe de Valencia ho nomenà Professor de Dret. En 1381 apareix com Regente de l'Assessoria de la Curia de Govern del Regne de Valencia. En 1385 fon nomenat assessor de la Justicia Criminal de Valencia, i en l'any 1388 Jurat de ciutadans, i poc despres en 1389, advocat de la Ciutat.

En 1382 contrau matrimoni en Jaumeta Despont, de la qual tingue quatre fills i set filles. Durant la pesta de Valencia en 1394, pergue a la seua dona i a nou dels seus onze fills.

Bonifaci Ferrer, a conseqüencia de les desgracies que li passaren i segurament, aconsellat pel seu germa Vicent, decidi abraçar la vida monastica i ingressà en la Cartoixa de Porta-Coeli el 21 de març, de 1396, a on agarrà l'habit.

En 1398 fon elegit Mestre de Novicis, i en 1400 Prior del Monasteri. Posteriorment el 23 de juny de 1402, es elegit per al mes alt carrec de la Cartoixa, XVII General de l'Orde.

Tingue gran influencia en les decisions que se prenien en aquell moment en Europa i materies religioses, degut a la gran amistat en el Papa Benet XIII, juridiques i politiques. Estes activitats les compaginà en la vida monastica.

Participà junt al seu germa Sant Vicent, en el Concili de Caspe, a on se decidia el successor del Rei Martin l'Huma.

L'any 1415 ix de la seua Cartoixa per ultima volta en el fi d'assistir en Perpiñan a una gran reunio, per a ultimar lo referent a la Cisma d'Occident.

Havent complit la seua missio diplomatica tornà a la Cartoixa de la Vall de Crist, a on mori a l'any següent, el 29 d'abril de 1417.

En el seu treball lliterari predominen les obres en llati, referits a temes cartujanos, sobre la Cisma i juridiques. En Idioma Valencià apareix l'obra GOJOS DEL ROSER, i multitut de sermons. Pero indubtablement l'obra mes destacada es la traduccio a la Llengua Valenciana de la BIBLIA, BREVIARI, MARTIROLOGI I EPISTOLES DEL CICLE LITURGIC ANUAL.

Enllaços d'externs

http://www.valencian.org/comu/unitatfalsa.pdf

http://www.gav-valencianistes.com/ques/classics.htm

De "Valencià"