Valenciano

Orige del valencià

El valencià es una llengua que prove, en menor mesura, de les diferents llengües romanços que portaren els repobladors cristians en epoca de reconquista, i en la seua majoria del mossarap, llengua constituida per diferents dialectes romanços, derivats del llati vulgar i en influencia de l'arabic, que se parlava en l'antic Regne de Valencia, tal i com afirmà Jaume I al conquistar pacificament la ciutat de Valencia en la redaccio dels furs ("Per a que els valencians de tot el regne els entenguen i puguen complir-los" ordenà que se traduiren a la llengua que el poble parlava: el romanç).

No obstant, existixen diverses teories sobre l'orige i l'evolucio del valencià, com la teoria de la repoblament (o dialectal), la mozarabista i l'occitaniste.

Teories sobre l'orige i evolucio del valencià

  1. La teoria mozarabista (valencianista). Explica l'existencia del valencià a través de la continuïtat poblacional i llingüistica en Valencia durant el domini musulma. Existixen evidencies que fan pensar que durant la dominacio musulmana el romanç parlat en Valencia no se pierdió sino que pervivió i evoluciona en la parla romanç que se desenrollarà en el romanç valencià. Per eixemple, el testimoni de la toponimia testifica que en el moment en el que Jaume I conquistà Valencia el parla romanç autocton tenia vitalitat; igualment es unanim el veredicte d'arabistes quan parlen de la diglosia (arabic i romanç) i fins triglosia (arabic classic, arabic dialectal i romanç) practicada en l'Espanya musulmana. Els responsables de mantindre la llengua durant la dominacio musulmana en Valencia no foren atres que els mossaraps alli residents aixina com els muladíes, convertits a l'Islam pero que practicaren un bilingüisme diglósico: arabic per a l'administracio i la cultura i romanç valencià en les seues llares. Una de les evidencies que presenten els defensors de l'antigor del valencià es la proximitat de les arraïls de les seues paraules al llati, d'a on se deduiria que la llengua valenciana se deriva del llati parlat en la Peninsula Iberica fins l'invasio musulmana (segle VIII), la qual aporta arabismes fins despres de la Conquista (segle XIII) i a partir d'eixe moment rep prestams del provençal (actualment denominat Catala), aragones, llemosi i castella, fruts d'una repoblament minoritaria.

  2. La teoria de la repoblament (pancatalanista). Postula que el Regne de Valencia fon colonisat integrament per catalans, en regions costeres i aragonesos, en comarques interiors. Segons esta idea, l'invasio islamica del segle VII en la Peninsula Ibérica produi una tall politica i cultural de tal envergadura que la poblacio valenciana, entre atres, fon totalment assimilada, perdent les seues arraïls i la seua llengua, lo qual se contrapon en les jarchas mossaraps en llengua valenciana i el parlar romanç d'estes gents. Posteriorment, en la conquista de Valencia per Jaume I s'hauria produit una especie de buit que fon omplit en l'aplegada de pobladors d'orige aragones, catala i castella, havent per lo tant un abans i un despres, sense solucio de continuïtat, a la Reconquista. Per lo tant, esta teoria defen que el valencià no seria mes que el parla catalana, a pesar de ser, l'idioma catala, posterior a la Reconquista, portada pels recién aplegats en ingredients aragonesos i castellans.
    Esta teoria presupon que en la Taifa de Valencia, no quedava ningun habitant despres de la conquista, a pesar de ser una conquista totalment pacifica, i a pesar de quedar abundants evidencies sobre la permanencia d'estos mossaraps conversos i no conversos durant l'Edat Mija i les seues descendents en segles posteriors.
    Baix esta idea, se troben grups que s'encomanen de desprestigiar el valencià conseguint que molta gent deixe de parlar-ho en public perque pensa que es una llengua incorrecta.

  3. La teoria occitanista. Segons la qual el valencià formaria part d'un grup de llengües intimament lligades entre sí i entre les quals hi ha un grau d'inteligibilitat que permet classificar-les baix la categoria d'occita-romaniques. En este grup cabrien el gasco, el provençal, el valencià, el catala, el mallorqui, el llemosi i el llenguadocia. Esta teoria es rupturista, en el sentit de que la llengua que se va a impondre en Valencia no es la dels pobladors sino la de la Tall de Jaume I, la qual parlava la llengua provençal lemosina. Per lo tant, d'acort a esta postura no son els mossaraps ni els catalans ni els judeus ni els aragonesos quins imponen la seua cultura sino la que imperava en eixe temps, aço es, la dels trovadors de l'Edat Mija, defenent aixina, que els trovadors provençals i els jocs florals de La Provença foren una gran influencia i que per aixo, durant el segle XIX, en ambits cults, en ocasions se li denominava a este grup de llengües com Llemosi.

Provablement, l'orige del valencià siga una mescla d'estes tres teories, ya que es fals que no quedasen mossaraps despres de la reconquista, les llengües romanços de l'este peninsular i sur de França tenien gran paregut entre elles estant en continua convivencia per influencia dels trovadors i al Regne de Valencia foren pobladors del nort de la Corona d'Arago i França, que a pesar de ser una minoria, deixaren numerosos prestem llingüistics. Cap recalcar que estos repobladors no parlaven Catala, sino provençal i occita per lo que l'afirmacio de que el Valencià es un dialecte del mossarap en influencia del dialecte provençal i de l'occita, dialecte de llengües romanços, que a la seua volta son dialectes del llati, s'acostaria mes a la realitat.

Pese a estudiar l'orige de les llengües, no se pot determinar en este estudi si una llengua es o no es llengua o deu de dispondre d'autonomia normativa, ya que totes les llengües son dialectes d'atres, tal i com ocorre en totes les llengües romaniques i el Llati. Per a aixo, es necessari fer una estudi sociollingüistic.

Jarchas mossaraps en valencià

Els primers indicis de romanç valencià s'evidencien en les Jarchas del segle IX, per eixemple les del senyor de Murviedro datades en el 1085, les d'Ibn Al-Dani de Denia o les datades en el 1121 d'Ibn Rudaym de Bocairente. Els mossaraps ampraren el llati en els seus llibres i escrits; pero en l'us diari parlaven una llengua romanç que no s'escrivia pero que era d'us general en els segles IX i X, no nomes entre mossaraps i judeus, sino entre musulmans de totes les classes socials. Un dels testimonis mes clarificadores fon el d'Ibn Seguda, mort en Denia en el 1066, que mos deixà plasmada la situacio llingüistica de la seua epoca, el segle XI, en un par de frases "¿Com no he de fer-els – si escric en temps tan alluntats de quan l’arap es parlava en purea – i tenint que conviure familiarment en persones que parlen romanç?"

Text d'eixemple

Mossarap: Espanyol: Valencià: Portugues: Llati: Angles:

Mio sîdî ïbrâhîm
yâ tu, uemme dolge!
Fente mib
de nohte.
In non, si non keris,
irey-me tib,
gari-m'a ob
llegar-te.

El meu senyor Ibrahim,
¡oh tu, home dolç!
Avente a mi
de nit.
Si no, si no vols,
iréme a tu,
dime a a on
trobar-te.

El meu senyor Ibrahim,
oh la teua, home dolç!
Vingui't a la meua
de nit.
Si no, si no vols,
aniré'm a la teua,
digues-m'a on
trobar-te.

Meu senhor Ibrahim,
o la teua, homem dotze!
Vem a mim
de noite.
Se não, se não quiseres,
anar-me-ei a tu,
diz-m'onde
te trobe.

O domine la meua Ibrahim,
o la teua, homo dulcis!
Veni mihi
nocte.
Si non, si non vis,
ibo tibi,
dic mihi ubi
te inveniam.

My lord Ibrahim,
oh you, sweet man!
Menja to me
at night.
If not, if you do't want to,
I will go to you,
tell me where
to find you.

Vore tambe

Historia del valencià

Enllaços externs

Orige del Valencià per Idioma Valencià

Llibre que desmonta l'estudi d'Enric Guillot sobre el LLibre del Repartiment d'Ampar Cabanes

Mes sobre l'Occitanisme

De "Valencià"