Valenciano

Estudi sociollingüistic del valencià

Extensión del valencianoLa tradicio ha considerat habitualment les llengües o els idiomes des de el punt de vista historic-diacrónico. Els llingüistes se preocupaven molt mes de l'orige que de l'estat actual de les llengües. En la lliteratura valenciana podem trobar prou referencies a l'orige del valencià: “venia del provençal”, “ho portaven les donzelles de Lérida”, “la base es el llati”, etc. No obstant, estes referencies no han plantejat de forma molt rigorosa l'estudi de l'orige i les influencies que tingue.

El canvi d'orientacio dels estudis llingüistics —introduits per l'estructuralismo— no redui l'interés per l'orige i l'evolucio de les llengües, sino que feu que estos se realisaren d'una manera mes tecnica i cientifica. Al mateix temps, l'historia de la llengua se veu com un proces continu del qual el
estadi actual no es atra cosa que una etapa mes.

Llengua, dialecte, varietat i parla

Per a situar la qüestio es convenient coneixer alguna de les definicions que d'estos conceptes s'ha donat, per l'importancia que tenen a l'hora de definir el valencià. Com eixemple usarém la de Manuel Alvar (Alvar, M.: NRFH, XV, 51-60):

a) Llengua: “sistema llingüistic del qual se val una comunitat parlant, i que se caracterisa per estar fortament diferenciat, per tindre un alt grau de nivellacio, per ser vehicul d'una important tradicio lliteraria i, en ocasions, per haver-se impost a atres sistemes llingüistics de la seua mateix orige”

b) Dialecte: “sistema de signes separats d'una llengua comuna, viva o desapareguda; normalment en una concreta llimitacio geografica, pero sense una forta diferenciacio front a atres llengües d'orige comu”

c) Parla: “Peculiaritats expressives propies d'una regio determinada, quan no tenen la coherencia que te un dialecte”.

d) Varietat: El terme varietat es utilisat en sociologia del llenguage com una denominacio no valorativa per a referir-se a una “classe” de llengua o modalitat llingüistica, sense les connotacions que tenen els atres termens (llengua, dialecte i parla).

Segons les anteriors definicions, el valencià, com atres llengües, està en una situacio un poc confusa. Te suficients caracteristiques per a ser una llengua, si be el problema està en el concepte de sistema “fortament diferenciat” de M. Alvar i en atres qüestions de demografia historica — reconquista de Jaume I en el segle XIII—, que te una dificil solucio.

Per atra part, està suficientment clar que encara que la base del valencià fora una llengua importada —el catala en el segle XIII—, tindria ple dret social —i sociollingüistic— a considerar-se un idioma en l'actualitat.
Ademes, tenim que dir que els conceptes de llengua i dialecte no sembla que siguen recaptats de la mateixa forma per les distintes cultures, es dir, carixen de validea transcultural (Romaine, S.: El llenguage en la societat, 1996, especialment el capitul 1).

Relacions entre llengua i dialecte

La diferencia entre llengua i dialecte no es tan clara com sembla si se atiende a les definicions que s'han donat i al debat que continüen generant (una rao seria la distinta consideracio que han tingut les diferents varietats llingüistiques espanyoles a lo llarc de l'historia recent).

Hi ha casos en els quals dos parlants del mateix domini llingüistic s'expressen en “varietats” tan diferents que podriem —segons els anteriors criteris— afirmar que son llengües distintes (per eixemple, els denominats dialectes del chinenc); o que llengües distintes podrien catalogar-se com una perque es possible l'intercomprensión entre els natius d'estes (per eixemple, el valencià i l'occita).

Per atra part, totes les actuals llengües romaniques estan en relacio —segons les definicions donades— de “ser dialecte de” i en un moment determinat, o pel transcurs del temps, haver canviat a la categoria de llengua.

Este fenomen de la promocio de “dialectes” a “llengües” o “idiomes” ha segut estudiat per la sociollingüistica, que no troba impediments absoluts en que un “dialecte” —en el supost de que el valencià fora un dialecte— siga reclasificado com “llengua”, per la voluntat de la comunitat de parlants. El fenomen contrari, que una “llengua” passe a la condicio de “dialecte” tambe se podria donar (podria ser el cas de l'idioma aragones).

Perspectives definidores de la llengua valenciana

Seguint una estricta metodologia cientifica, se pot dir que no hi ha un unic criteri que permeta categorisar la manifestacio oral d'una comunitat com una llengua o com un dialecte; es, normalment, un conjunt de punts de vista el que determina l'identitat de lo que parla el poble.

Entre els criteris mes utilisats està el de la filogénesis (classificacio genetica de les varietats), pero en atres casos son determinants els factors socials, politics, lliteraris o historics, al marge dels filogenéticos.

En un nivell purament enumeratiu, podem caracterisar el valencià com llengua des de les següents perspectives:
a) Politica: Una varietat es definida com idioma —equivalent a llengua— per una decisio del poder politic, o pels representants llegals d'una comunitat,
b) Geografica: Relacionada en l'anterior, suele ser una norma llegal, la que especifica l'espai que ocupa una varietat llingüistica.
c) Historica: L'evolucio del valencià ha segut parella a atres llengües romaniques iberiques, sobre tot despres de que l'hipótesis del buit demografic i llingüistic en temps de la reconquista del Regne de
Valencia siga molt dificil de sostindre en proves.
d) Lliteraria: A pesar de les controversies del terme “valencià” en la lliteratura migeval de la Comunitat Valenciana, es notori i conegut que esta manifestacio idiomatica ha tingut una epoca d'esplendor durant els segles XIV i XV.
i) Social: La major part de la societat valenciana està d'acort en el sentiment de que parla una llengua diferenciada respecte a atres que li son proximes geograficament; este sentiment de diferenciacio te una restriccio conceptual important, ya que no se pot entendre com “independencia llingüistica”, com ninguna de les llengües romaniques es independent de les atres. Que esta percepcio no siga absoluta se deu, entre atres raons, a la difusio que han tingut atres concepcions sobre el valencià durant molts anys,
f) Llingüistica: Sent estrictes, el valencià es un sistema com atre qualsevol, que es capaç de satisfacer les necessitats comunicatives d'una societat, en una major similitut respecte al catala i a l'occita i una major diferenciacio respecte al castella. Els problemes sorgixen per eixemple, quan s'ha de decidir la normativización que s'aplica, o l'orientacio final de la planificación llingüistica.

Diferencies teoriques sobre el orige del valencià

El debat principal s'ha concentrat de forma especial en una area del coneiximent: la llingüistica. Aci ha hagut tradicionalment dos postures: el catalaniste (defensora de que el valencià es una varietat importada del catala en temps de la reconquista i la seua correlativa unitat de la llengua) i el valencianiste (defensora de l'autoctonicidad de la llengua i de la seua correlativa diversitat). En els ultims anys ha aparegut una tercera coneguda en el nom d'occitaniste (que soste l'unitat llingüistica entre el catala, el valencià i l'occita, sent el seu correlatiu el de l'autonomia idiomatica).

Aparte d'estes teories sobre el valencià s'han de mencionar atres que procedixen de camps distints com el de l'historia (que fonamentalment soste que no se produi el denominat “buit demografic” despres de la reconquista de Jaume I en el segle XIII) i el de l'etnolingüística (que propugna
una visio mes ampla de la qüestio incardinant-la en la cultura; d'esta forma se mante l'hipótesis de que la cultura valenciana es producte d'un poble i d'una llarga tradicio que no es facil substituir).

El nom de la llengua

Derivada d'atres qüestions que hem mencionat tenim atra polemica, la del nom que se li te que donar a la varietat idiomatica propia dels valencians.

Seguint les tres teories llingüistiques —no les uniques possibles—, cada una d'elles propugna una denominacio:

- l'hipótesis catalaniste defen el nom de “catala”,
- l'hipótesis occitaniste considera adequat el terme de “valencià”,
- l'hipótesis valencianiste estima que l'unic nom propi es el de “valencià”.

L'argumentacio, pretesament cientifica, per a denominar la llengua com catalana s'ha basat tradicionalment en consideracions historiques (precisament l'aspecte mes controvertit del problema:

¿fon importada la llengua?), geografiques (aduint que el nom de catala per al valencià es
el mes adequat perque Catalunya es mes extensa i està mes poblada) i lliteraries (per que la Renaixença tingue la seua orige en Catalunya). En estes s'ha d'afegir el fet de que la “comunitat academica internacional” aixina ho denomina.

Qualsevol de les quatre raons aportades carix de pes especific, discriminant o determinant, en el coneiximent cientific (atra cosa diferent es que puguen ser utilisades o admeses).

En llingüistica el cas valencià possiblement siga l'unic en el qual una varietat —llengua o dialecte— te que tindre una “denominacio cientifica”. Els noms de les llengües suelen ser historics, tradicionals, populars, pero ¿cientifics? Les llengües com fets socials son similars —en la qüestio
denominativa— a atres elements com els accidents ortografics, els noms dels estats i de les regions o l'antroponimia, no son “cientifics”. El tema del nom es una faceta mes de la cerimonia de la confusio per a crear una unitat “etnocultural” —catalana— que, a llarc determini la transcendiria i
se transformaria en politica (es l'idea dels “països catalans”, que no es acceptada pels valencians).

Enllaços externs

http://www.valencian.org/comu/valenciasxxi.pdf

De "Valencià"